Les Illes, del poeta valencià Vincent Andrés Estellés, és la proposta de lectura de la nostra companya Josefina Manchado, que ens envia aquest poema i la versió musical que en va fer Maria del Mar Bonet l’any 1977.
I justament encetam aquest any 2017 quan es compleixen els 50 anys de Maria del Mar Bonet a la música:
http://www.arabalears.cat/cultura/Maria-del-Mar-Bonet_0_1708029331.html
Per a Josefina «costa molt de triar un poema musicat, perquè n’hi ha tants… He triat aquest poema de Vicent Andrés Estellés, que cantava i canta Maria del Mar Bonet, perquè és un dels que més escoltava quan partien des d’aquí amics i amigues que volien seguir el seu camí fora de l’illa. Aquelles eren unes partides voluntàries. I no sabíem si tornarien; i si tornaven, els trobàvem diferents, canviats. Potser ells a nosaltres, als qui quedàvem, també ens trobaven diferents a com ens deixaren. Nosaltres, els d’aquí, sempre vèiem en els que tornaven alguna cosa d’allà on venien, que ens provocava enveja, i això feia que nosaltres també volguéssim partir, i partíem per veure de trobar el mateix que ells, no sabíem ben bé què exactament, però cercàvem.
Per descomptat que les referències polítiques, a Cuba, a la lluita per a preservar sa Dragonera… eren moments que provocaven aplaudiments en els concerts en directe. I tot això ens acostava a aquest tipus de cançons dels cantants que llavors formaven part de la Nova Cançó. Però a més d’aquests detalls, algunes d’aquestes cançons, inspirades en poemes, varen complir una funció molt important per a molts de nosaltres: crec cert que jo no coneixia Vicent Andrés Estellés fins que vaig escoltar Les Illes, en la veu de Maria del Mar Bonet, i només després, més tard, vaig llegir la poesia del poeta desconegut. Així que la música me va dur a la poesia. I aquesta un altre pic a la música, perquè llavors ja volia escoltar la versió de poemes seus en veu d’Ovidi Montllor, per exemple, i tot anava formant part d’un procés d’aprenentatge, per dir-ho d’alguna manera, gairebé imprescindible.
D’altra banda, ara veig que aquest és un poema que lliga molt i molt bé amb tanta i tanta gent que avui mateix deixa les seves illes i els seus països, però no voluntàriament com nosaltres, i que no saben si podran tornar, i diuen adéu potser per sempre, i en demanen noves d’allà.
Esper que vos agradi quan l’escolteu.
Josefina.
LES ILLES
Teuladins de la plaça de Santa Eulari
adéu, adéu, adéu.
me’n vaig i no sé quan podré tornar a l’illa.
He estimat molt una illa
ella volia ser lliure i no es volia casar
alegre i graciosa com una palmera.
El moribund us prega encara amb un fil de veu
parleu-me de les illes
és de debò que Eivissa s’ha casat?
Totes les illes de la mar
s’agafen de la mà i canten i ballen
ara que ets lliure, oh! Cuba.
Illes de cap al tard…
com us enyoro llimes i taronges
volaven les parres.
Menorca la bella
damunt Maó la lluna
i el sol dorm a Ciutadella.
Anit vaig somiar
que em naixia una illa
uns homes la trossejaven
ai! Dragonera petita.
Segueix-nos