Departament de llengua. Club de lectura. Tertúlia literària a la biblioteca.

 El dijous 19 de desembre els membres del Club de Lectura s’han reunit per parlar de la novel·la de J.D. Salinger, El vigilant en el camp de sègol. L’espai on s’ha fet la Tertúlia ha estat la Biblioteca del centre que, juntament amb l’Amipa, subvenciona aquest grup de lectores i lectors de 4t d’ESO. I la Tertúlia ha estat una de les més interessants de les que s’han fet fins el moment.

La novel·la, publicada a mitjans del segle XX, és un clàssic pels estudiants dels centres de secundària del món anglosaxó, i ho ha arribat a ser també en altres àmbits lingüístics, per la força del seu protagonista, Holden Caulfied. Sobre l’autor, mort el 2010, direm que és prou coneguda la seva personalitat reservada, i el seu aïllament a New Hamphire, rebutjant entrevistes i altres tipus de propostes mediàtiques, fins el darrer moment de la seva vida. Però enguany s’ha publicat la seva biografia, i també hi ha hagut una polèmica sobre tres relats seus que es podien llegir a Internet, i que Salinger no volia publicar. Aquest fet ha estat notícia aquest passat novembre.

Al marge d’aquestes qüestions, a la Tertúlia s’ha parlat sobretot del protagonista de la novel·la, i del seu recorregut per la ciutat de New York, poc abans de Nadal, quan acaba de ser expulsat del seu Institut per haver suspès totes les assignatures menys l’Anglès. Ell és un alumne que ha passat per molts Instituts, i és un tipus especial. Abans d’esperar el dia que ha de marxar cap a casa de vacances, amb la notícia de l’expulsió pels seus pares, decideix abandonar l’Institut i instal·lar-se a un hotel, des del qual anirà vivint distintes experiències que ens conta en primera persona. La narració és retrospectiva, perquè quan comença la història ell es troba a un centre de recuperació i ens comunica que ens vol contar les “bestieses” que va viure un any enrera. I així ho fa, amb el seu llenguatge directe, groller de vegades, ens porta amb ell i amb les seves obssessions (la hipocresia de la gent, els ànecs del Central Park, la seva família…) fins el desenllaç del seu periple. S’han destacat les referències contínues a l’època de la novel·la: cinema, teatre, novel·les i escriptors, música, tot un seguit d’informacions que el protagonista va donant i que van perfilant el seu entorn cultural.

Les opinions no han estat unànimes. Alguns alumnes no s’hi han engrescat amb la novel·la, com és lògic que passi, però la majoria han comentat, amb diversitat de criteri, algunes de les qüestions que s’han tret a debat, com per exemple la personalitat del protagonista, per a uns Holden és també un “hipòcrita”, com la gent que ell mateix critica, i per altres no és així, i s’han comentat totes les coses que odia en Holden, que són moltes (les pel·lícules, els actors, la gent que demana favors, els Instituts i els seus alumnes, New York…), i també les que li agraden: els nins educats, els seus germans, sobretot l’Allie (mort de leucèmia) i la Phoebe, i li agrada ballar, i fumar i beure, i dir mentides, i la seva gorra vermella de caçador…

Hem comentat també el Títol de la novel·la, inspirat en un vers del poeta romàntic escocès Robert Burns, i és que de gran Holden vol ser vigilant en un camp de sègol, per poder protegir els nins, que no caiguin pel precipici. Holden és també tendre i protector, vol protegir els nins i la Jane (un amor perdut i no superat segons s’ha comentat a la Tertúlia), i vol aclarir el destí dels ànecs del Central Park quan es congela l’aigua del llac… I aquest Holden tendre i protector, hem vist, és també un jove sense l’afecte dels pares, dos personatges que no hi són a la seva vida; les poques referències al llarg de tota la novel·la així ens ho fan veure.

S’ha valorat molt positivament la forma en què està escrita la història, per algun alumne fins i tot ha estat més important que el contingut. Més que informar-nos de les experiències de Holden ens interessen les seves divagacions, perquè ens comuniquen amb els seus pensaments i amb el seu interior i el podem conèixer millor.

I finalment, hem parlat del desenllaç, del moment en el qual Holden decideix tornar a casa, commogut i convençut per la seva germana de 10 anys, la intel·ligent Phoebe, i algú ha vist en aquest desenllaç el desig del propi Salinger: com si ens digués que ell hagués volgut trobar-se amb una Phoebe que l’hagués fet canviar de plans, i de destí.

La frase final, “No expliqueu mai res a ningú. Si ho feu, començareu a trobar a faltar tothom”, ha estat objecte de reflexió, i s’ha considerat genial per tancar la novel·la.

Si heu arribat fins aquí, gràcies. Hem parlat de més coses, i ens hem quedat sense temps per continuar parlant d’unes altres. L’experiència ha estat molt positiva.

El gener ens tornarem a trobar. Bones festes.

Josefina Manchado.

Departament de Llengua.

Comparteix aquesta entrada