La fàbrica

L’any mil nou-cents vint-i-cinc jo encara
no havia nascut. Això vol dir
que, segons com es miri, molts dels fets
que van passar aleshores no m’afecten
o m’afecten a penes. Renuncio,
doncs, a narrar pel menut les foteses
que m’han contat després. Ara m’importa
deixar dit que aquell any s’inaugurà la fàbrica.
Això i, també, rememorar persones
que mai no es solen esmentar en les cròniques.
L’any vint-i-cinc la fàbrica no era
tan gran com ara. Això no obstant, anava
en camí de tornar-se aquest gran ventre
que ha esdevingut, un ventre que es regula
mitjançant subtilíssimes marees,
perfectament indiferent, amorf,
trepidant i sorrut: agressiu, diuen
i aquest mot, segons sembla, és un elogi-.
Potser aleshores, per alguna escletxa,
s’hi filtraven microbis de tendresa
i la gent de pell aspra se sentia
estranyament amorosida i feble,
capaç i tot d’estúpids sacrificis.
Aquella gent vull evocar, els qui viuen
encara, afeixuguits pels anys, estòlids,
i els altres, els que han mort a plena ruta
d’aquests quaranta anys llargs. Ells i no els altres
els qui ostentosament estampen
llur nom damunt la feina-
són els únics herois d’aquesta història.
Tants n’he tractats que els noms se m’acumulen
i el record pren diverses fesomies,
gestos diversos, veus també diverses.
La Maria Carné, que morirà soltera,
l’Isidre Feixas, en Cinto Filosa,
la Joana Martínez, que esbaldia
comunes i racons i s’arrugava
a poc a poc, com s’arruguen les fulles,
en Pep Salou, l’Agustí Vilanova,
la Carmeta Escalé, que ara es retira
i a vuit anys mal complerts ja treballava,
i tants i tants, vivents o no, que formen
un cos inert i pàl·lid a hores d’ara.
¿Què els pot salvar del no-res en què viuen
si no és la veu d’algú dels seus que en parli?
Al seu entorn la trista baluerna
ha anat creixent i ronca poderosa.
Com una tribanella, la sirena
barrina, ahir i avui, cervell i orelles
quatre cops cada dia i esvalota
l’ocellada que nia entre les branques
dels marronyers i dels pollancs. No és fàcil
fer sortir de l’oblit els qui van viure
amb un destí d’oblit per tota paga,
els qui van enronquir-se i esllomar-se
formiguejant desficiosos entre
boscos hostils de ferros i corretges,
enmig del gran soroll i, tanmateix, la gesta
d’ells, i no pas dels altres, configura
aquest sòlid passat de sang calenta
que em manté en un estat constant d’alerta
contra la defallença o la cobdícia.
Des del meu temps els penso i els evoco.
Presents o absents, és en llurs esperances
que em reconec. La fàbrica perdura;
no ha mudat gens en quaranta anys, o a penes;
per això aquest esforç per sobreviure,
cansat si es vol, però content hi ha dies,
entre vidres glaçats, portes barrades
i el gran brogit, el gran brogit que, a estones,
em fa perbocar mots, a ells els dedico,
en ells el sento i per ells vull que sigui
fecund i reptador i, alhora, tendre.
Cal que, des d’ara, llurs noms senyoregin
Les feixugues parets. Fem-ne bandera
contra el gran enemic. Per onsevulla
que giri els ulls llurs ombres m’acompanyen.
D’ells vull parlar, en parlar de la gent d’ara.
D’ells vull parlar. Sense ells, jo no existeixo.

Miquel Martí i Pol
La fàbrica (1972).

Comparteix aquesta entrada