• vertical(20)

Poema del mes de febrer

Adela Greceanu

Sibiu, Romania, 1975

Adela Greceanu (1975) és escriptora i periodista a Radio România Cultural. L’any 1997 va publicar el primer volum de poesia Titlul volumului meu, care mă preocupă atît de mult… [El títol del meu volum, que em preocupa tant…] (Editura Emines- cu), pel qual va guanyar el Gran Premi “Cristian Popescu” i el Premi de l’Associació d’Escriptors de Sibiu. Posteriorment, va publicar Domnişoara Cvasi [La Senyoreta Quasi] (Editura Vi- nea, 2001), Înţelegerea drept în inimă [La comprensió directe al cor] (Editura Paralela 45, 2004), i Și cuvintele sînt o provin- cie [Les paraules també són una província] (Cartea Românească, 2014), volum que va rebre el premi de poesia de la revista Obser- vatorul cultural i la menció especial com a “Millor llibre de l’any” a la Gala de la Indústria del Llibre de Romania. L’any 2008 va publicar la novel·la Mireasa cu şosete roşii [La núvia amb mitjons vermells] a l’Editura Polirom, traduïda a l’hongarès. L’any 2018, Adela Greceanu va guanyar la primera edició del Premi Bocca- ce amb el conte Dar dacă [I si], concedit a un conte romanès per l’associació francesa “Tu connais la nouvelle?”. Adela Greceanu ha participat en molts festivals literaris i ha fet lectures a Roma- nia i a l’estranger. Fragments dels seus llibres han estat traduïts a l’alemany, anglès, suec, holandès, francès, búlgar, grec, hongarès, italià, turc, eslovè, serbi i croata. Viu a Bucarest.

En paraules de la poetessa «escric per inseguretat, dubte, incertesa, feblesa, manca de confiança, escric amb l’esperança naïf que l’escriptura il·luminarà, m’il·luminarà i, com que això no passa mai, continuo escrivint. Escric per comprendre i per anar al meu ritme i, com que no comprenc ni aconsegueixo anar al meu ritme, continuo escrivint. Escric perquè el meu primer amic va ser un noiet de qui em separava un reixat de filferro. Era el meu veí. Teníem la mateixa edat. Ens cridàvem l’un a l’altre: “Udo, vine al reixat!” i “Adila, vine al reixat!”. I ens trobàvem al reixat. Ens hi explicàvem tota mena de coses i jugàvem a tot el que ens passava pel cap. Allí ens vam casar. I una vegada vam intentar fer un forat al reixat. No ho vam aconseguir. Però jo continuo treballant: vull fer un forat al reixat. Per això escric

Udo
Tal com m’estic ara
mirant per la finestra,
m’estava a la infantesa,
mirant a través del reixat de filferro
que separava els nostres jardins,
després de cridar-lo:
Udoooooo, vine al reixaaaat!
La majoria de vegades
l’Udo venia
i jugàvem,
cadascú a la seva part.
Però a vegades no venia.
I jo em quedava molta estona,
mirant a través del reixat de filferro
el jardí de l’Udo,
el lloc més bonic del món,
més bonic que qualsevol parc,
més bonic que qualsevol lloc d’esbarjo.
Allí hi havia dents de lleó grandioses,
herbes altes, p
arades d’autobús
i una banyera vella de metall.
A vegades, després d’aparcar el seu autobús
pregava a l’Udo que entrés a la banyera.
I l’Udo hi entrava,
amb les seves botetes
escapçades a la punta i al taló,
botetes blanques rebudes dels parents d’Alemanya,
botetes que li subjectaven bé els turmells
quan conduïa l’autobús.
I era com si
el banyés.
Altres vegades em cridava l’Udo a mi:
Adilaaaaaa, vine al reixaaaat!
La majoria de vegades
hi anava i jugàvem,
cadascú a la seva part.
Però potser a vegades no hi anava.
I potser l’Udo s’estava molta estona,
mirant a través del reixat de filferro
el meu jardí
el lloc més bonic del món,
el més bonic que qualsevol parc,
el més bonic que qualsevol lloc d’esbarjo.
Allí hi havia incomptables rengleres de verdures,
caminois rectes enmig seu
i gens de malesa:
una mena de carrers
en una mena de ciutat
només bona per recórrer amb autobús.
A vegades, després de cuinar,
l’Udo em pregava
que fes de l’altre autobús,
el de tornada.
I jo passejava pels caminois rectes,
i m’omplia les sabates de fang,
recorria un itinerari complicat
per tornar fins on era l’Udo,
que m’esperava
amb els dits clavats a la reixa de filferro.
M’hauria agradat molt saber
com es veu el meu jardí
vist des del seu jardí.
A la nit, després de totes les feines esgotadores,
pregava a l’Udo que ens caséssim.
I ens casàvem.
Udo
Cum stau acum
şi mă uit pe fereastră,
aşa stăteam în copilărie,
uitîndu-mă prin gardul de sîrmă
care despărţea grădinile noastre,
după ce-l strigam:
Udoooooo, hai la gaaaaard!
De cele mai multe ori
Udo venea
şi ne jucam acolo,
fiecare pe partea lui.
Dar uneori nu venea.
Şi eu stăteam mult şi bine,
privind prin gardul de sîrmă
în grădina lui Udo,
cel mai frumos loc din lume,
mai frumos decît orice parc,
mai frumos decît orice loc de joacă.
Erau acolo păpădii uriaşe,
ierburi înalte,
staţii de autobuz
şi o cadă veche de metal.
Uneori, după ce-şi parca autobuzul,
îl rugam pe Udo să intre în cadă.
Şi Udo intra,
cu ghetuţele lui
decupate la vîrfuri şi la călcîie,
ghetuţe albe primite de la rudele din Germania,
ghetuţe care-i ţineau bine gleznele
cînd conducea autobuzul.
Şi era ca şi cum
îi făceam baie.
Alteori mă striga Udo pe mine:
Adilaaaaa, hai la gaaaard!
De cele mai multe ori
mă duceam
şi ne jucam acolo,
fiecare pe partea lui.
Dar poate uneori nu mă duceam.
Şi poate Udo stătea mult şi bine,
privind prin gardul de sîrmă
în grădina mea,
cel mai frumos loc din lume,
mai frumos decît orice parc,
mai frumos decît orice loc de joacă.
Erau acolo nenumărate straturi de legume,
cărări drepte printre ele
şi nici o buruiană:
un fel de străzi
într-un fel de oraş
numai bun de parcurs cu autobuzul.
Uneori, după ce făceam de mîncare,
Udo mă ruga
să fiu autobuzul lui pereche,
cel de întoarcere.
Şi eu mă plimbam pe cărările drepte,
îmi umpleam pantofii de noroi,
străbăteam un traseu complicat
ca să mă întorc la Udo,
care mă aştepta
cu degetele înfipte în plasa de sîrmă.
Tare mult mi-ar fi plăcut să ştiu
cum se vede grădina mea
privită din grădina lui.
Seara, după toate treburile istovitoare,
îl rugam pe Udo să ne căsătorim.
Şi ne căsătoream.
Comparteix aquesta entrada