• vertical(40)

Fixa’t que sona: Beethoven

Inauguram secció a la web aprofitant el nou equip de so que hem instal·lat al pati.

Aquesta secció descobrirà troballes musicals a tenir en compte al llarg del curs. S’accepten sugeriments de tota la comunitat educativa.

En aquesta ocasió, volia parlar d’un dels grans compositors de la història de la música, ja que aquest any que acabam de començar es commemora el 250è aniversari del seu naixement; efectivament el compositor en qüestió és Ludwig van Beethoven.

Considerat l’últim gran representant del classicisme vienès o la primera escola de Viena, Beethoven va aconseguir fer transcendir la música del romanticisme, motivant-ne la influència en una diversitat d’obres musicals al llarg del segle XIX. El seu art es va expressar en nombrosos gèneres i, tot i que les simfonies van ser la font principal de la seva popularitat internacional, el seu impacte va resultar ser sobretot significatiu en les obres per a piano i música de cambra.

La seva producció inclou els gèneres pianístics (32 sonates per a piano), de cambra (16 quartets de corda, 7 trios, 10 sonates per a violí i piano, 5 sonates per a violoncel i piano), vocal (lieder i una òpera: Fidelio), concertant (5 concerts per a piano i orquestra, un per a violí i orquestra) i orquestral (9 simfonies, obertures, etc.).

La música del quart moviment de la novena simfonia, està basada en l’Oda a l’alegria de Friedrich von Schiller i va ser elegida himne de la Unió Europea.

Al llarg d’aquests dies escoltareu fragments de:

  • 2n moviment de la 7a simfonia, un petit regal íntim que ens feu Beethoven on és va sentit el gran crescendo que pot arribar a fer una orquestra simfònica. En la menor, sona “lent”, tot i que el tempo indicat és l’Allegretto, és a dir, “lleugerament ràpid”. En realitat resulta lent en comparació amb els altres tres moviments, molt ràpids. Aquest ha estat el moviment més popular de la simfonia des de la seua estrena, on el públic va demanar la seua repetició. Cal destacasr l’ostinato (figura rítmica repetida) d’una negra, dues corxeres i dues negres.
  • Sonata núm. 8, en do menor, op. 13. La Sonata patètica, com se la coneix popularment, pertany al període on Beethoven començava a afirmar el seu estil i a separar-se de la influència de Haydn i de Mozart. En aquesta etapa compon els primers Sis quartets de corda, del Septet, el Concert per a piano núm. 1 i la Primera simfonia. Obra brillant i innovadora, pot ser considerada com la primera obra mestra per a piano de Beethoven. És una de les seves composicions més cèlebres.
  • La Sonata per a violí i piano num. 9, en la major, op. 47, de Ludwig Van Beethoven, més coneguda com la Sonata “Kreutzer”,[1] és famosa per les dificultats tècniques del violí,[2] la seva inusual durada (uns 40 minuts) i l’abast emocional: el primer moviment és especialment intens, el segon una tranquil·la meditació i el tercer, simplement alegre i exuberant.
  • La Große Fuge (en català: Gran fuga), op. 133, és un únic moviment per a quartet de corda compost per Ludwig Van Beethoven entre 1825 i 1826:. És una immensa doble fuga que va ser condemnada per la crítica contemporània; un crític de l’època, en l Allgemeine musikalische Zeitung de 1826, va descriure la fuga com a «incomprensible, com el xinès» i «una confusió com la de Babel».[2] Es va fer famosa a causa de la seva dificultat tècnica i va representar una ruptura amb les normes estètiques, harmòniques i musicals del moment. Anys més tard, va anar arribant el reconeixement i l’obra, actualment, es considera una de les grans contribucions musicals de Beethoven.
  • Per a Elisa WoO 59 (Für Elise, en alemany) és una bagatel·la per a piano sol, composta en la menor pel compositor alemany Ludwig van Beethoven. És una de les obres més conegudes del compositor. La peça va ser publicada per primera vegada l’any 1867 en una transcripció de Ludwig Nohl, suposadament basada en un manuscrit autògraf de l’existència del qual no existeix cap prova. Pel que fa a la identitat d’Elisa, la hipòtesi que es donava per més probable era que la composició va ser originalment dedicada a Therese Malfatti von zu Dezza Rohrenbach (1792-1851), la filla d’un comerciant de Viena
  • La Simfonia núm. 9 en re menor op. 125 és la darrera simfonia de Ludwig van Beethoven, estrenada el 7 de maig del 1824. És una de les obres més transcendentals i, en alguns fragments també més popular, de la història de la música. El seu últim moviment, que incorpora una part de l’Ode an die Freude (Oda a l’Alegria) de Friedrich von Schiller, va ser molt innovador per l’època i va marcar un canvi descisiu en el món simfònic. És una música que s’ha convertit en un símbol de la llibertat i de la germanor entre els pobles i, des de 1986, és l’himne de la Unió Europea.
  • En música, el Septimino o septet és una agrupació musical composta per set instruments, generalment tres instruments de corda, dos instruments de vent i dos de percussió. Un dels septets més famosos de la música és el Septimino en mi bemoll major, Op. 20, de Ludwig van Beethoven, compost entre 1799 i el 1800 per a clarinet, fagot, trompa, violí, viola, violoncel i contrabaix. La popularitat d’aquest Septimino va fer de la seva combinació d’instruments un model per als compositors posteriors.
Comparteix aquesta entrada