• vertical(0)

Poema del mes de desembre

Aquest mes de desembre presentam a la nostra secció un poeta català que defensa la mediterrània com a “un mar comunicador de mites i històries. Volem un mar que comuniqui”. Gran coneixedor de l’Orient Mitjà, Manuel Forcano (Barcelona,1968) va ser director de l’Institut Ramon Llull (2016-2018). Doctor en Filologia Semítica, ha treballat com a professor d’hebreu, d’arameu i d’història del Pròxim Orient a la Universitat de Barcelona. Ha antologat i traduït al català l’obra d’alguns poetes moderns israelians, aconseguint el premi de la Crítica Serra d’Or i Cavall Verd de traducció. De la seva pròpia producció poètica destaquen Corint (2000), El Tren de Bagdad (2003), Llei d’estrangeria (2008) i Estàtues sense cap (2013).

En paraules de Forcano, “Volem un mar que ens reuneixi. Cal ajuntar les quatre ribes de la Mediterrània: la nord, la sud, la est i la oest. El Mediterrani té molta literatura”. Amb els poemes de Forcano, viatjam a diversos racons del món, Algèria, Iraq, Síria, Egipte… En els seus poemes hi trobam paisatges i referències històriques, encara que molts d’aquests hagin estat devastats per les darreres guerres. Ens descobreix la bellesa de llocs exòtics que potser tardaran molt de temps a tornar a ser el que eren. La seva poesia ens permet viatjar a través dels nostres propis desitjos, satisfaccions i frustracions.

Beirut

En algun lloc del cos amaguem l’odi.
En les mans que acaricien. Al tou dels llavis.
Als genolls dels qui es prosternen per pregar,
als dits dels qui se senyen.
I tota una ciutat hi cap
a l’ull d’un francotirador que apunta,
a l’ull buit d’una víctima.
El cel odiava els sostres i els terrats
i va enfonsar-los:
les finestres van vomitar la runa,
els soterranis van engolir la gent.
Només el mar es va salvar d’aquell naufragi.

Però reneix el blat segat
perquè no s’acabi mai la fam,
i ara reconstrueixen la ciutat
amb vista a les devastacions futures.
Talment la llum, que de dia
caurà en nit, i el record,
primer vigorós a la memòria
per després perdre el color
com una bandera massa temps al vent.

Bastides, grues, pedra,
i paletes fent ciment:
creixen a poc a poc els edificis
sense saber quan seran runa,
i els bladars maduren sense saber la falç
ni què vol dir ser pa
i que et masteguin.

“És ficar de braç nu la mà en un rusc,
la guerra. Les bombes,
una única nota en una partitura.
Les alarmes avisaven: doneu-vos els últimes besos,
i després dormir amb la por que una caravana de formigues
se t’endugui”. Així em vas explicar
aquells dies que ara corregies
com qui aixeca el cap de les flors
en un jardí després de la tempesta.
“Arrenca’m –vas demanar-me–
les ortigues dels records.
L’incendi de la neu.
L’ofec al fons del mar
del blau.” I vam caminar junts
tota la Línia Verda cap al mar
com un projectil que sap contra què l’han disparat.

Tot és mesurable –deies.
Fins i tot la forma que deixen les onades
a les ribes. Geometria fractal:
l’impuls de l’aigua en càlculs i paràboles.
I jo era cada cop més a prop teu
com un vaixell que arriba
i se li va fent menys profund el mar.
L’escuma atrapada als esquelets de les petxines
el vent la feia tremolar. I els muetzins
no sabien cap a quina immensitat cantar:
al cel buit,
al mar ple de cel,
a la platja que anava a cada passa
descalça als nostres peus.

Els noms dels barris de Beirut
–Hamrà, Manara, Abú Rumane, Aixrafiye–
eren plens de marques de metralla a les façanes,
però la ciutat tenia aquells dies
el color dels ulls d’algú que els tanca,
tranquil,
per prendre el sol:
els rails d’una via volen exactes
les rodes metàl·liques dels trens,
l’escanfandre desitja el cap del bus.
Ens ho vam dir amb les mans.
I l’alegria,
un ase que ha après el gest
de fer caure les alforges.

Però no és fàcil haver estat immensament feliç.
Les llimonades que vam perdre a la corniche
ara ja han perdut aquell gust d’àcid i de mar
que de vegades també tenen els besos.
Els gaudis,
com retenir-los?
Sempre torna, incòmoda,
la set. És inútil el vol dels insectes
contra el vent.

La nit gira al voltant d’un far encès:
ressegueixo molts cops al mapa
l’itinerari de l’avió
per sobre el blau pintat del mar fins a Beirut.
I quan ara hi paro el dit al damunt
em sembla reviure aquell estiu,
aquell cambra: tu i jo
en una guerra cos a cos
embolicats en la bandera blanca dels llençols.
Fruita que mossegava boques.
I per la finestra oberta
una llum que ja no pot ser més.
L’ombra del sol.

Comparteix aquesta entrada