• vertical(0)

Poema del mes de novembre

A la nostra secció, el mes de novembre el protagonitza una dona, Joumana Haddad (Beirut, 1970), una dona libanesa coneguda pel seu activisme en contra de la discriminació de gènere, i sobretot en defensa dels drets de les dones àrabs. Professionalment és una dona molt completa: periodista i traductora, a més d’escriptora; la seva carrera periodística i literària és molt prolífica. A més de dirigir les pàgines culturals del diari libanès An Nahar, és redactora en cap de la revista Jasad (Còs), de caràcter eròtico-literari, domina set llengües com a traductora, i és antologista de poesia (per exemple, d’una antologia de 150 poetas que es suïcidaren el segle XX). Els seus llibres estan prohibits a bona part de l’Orient Mitjà, i de la seva poesia és diu que és una “poesia insumissa”. També ha fet incursions en el món del cinema, com a co-escriptora de guió i com a actriu, i és,a més, artista.

Va participar en el Festival Internacional de Poesia de Barcelona el 2016, i potser en altres trobades d’aquest tipus, i allà va recitar alguns versos en català d’un dels seus poemes més coneguts, “El retorn de Lilit” (segons el judaisme, la primera esposa d’Adam, anterior a Eva, que es va rebel·lar contra la submissió a l’home). El poema seleccionat ha estat traduit per nosaltres mateixos, i és tota una declaració feminista:

SÓC UNA DONA

Sóc una dona
Ningú no pot imaginar
el que dic quan estic silent,
a qui veig quan tanco els meus ulls,
com m’alieno quan estic alienada,
allò que cerc quan estiro les meves mans.

Ningú, ningú no sap
quan camino, i quan estic perduda.

I ningú no sap
que la meva anada és un retorn
i que el meu retorn és una abstenció,
que la meva debilitat és una màscara,
i la meva força és una màscara,
i que el que ve és una tempesta.

Ells pensen que saben
així que els deixo pensar,
i jo transcorro.
Ells em van posar a una gàbia, així que
la meva llibertat deu ser un regal d’ells,
i els ho dec agrair i els dec obeir.

Però jo sóc lliure davant ells, darrera d’ells,
amb ells, sense ells.

Jo sóc lliure en la meva opressió, en la meva derrota.
¡ La meva presó és el que vull!
La clau de la presó és la seva llengua,
però la seva llengua està enrotllada al voltant dels dits
del meu desig,
i el meu desig no el poden dirigir mai.

Sóc una dona.
Ells creuen que posseeixen la meva llibertat.
Jo deixo que s’ho creguin
i transcorro.

Comparteix aquesta entrada