EL POEMA DEL MES. “Diré el que dic”, de Miquel Martí i Pol. Iniciam un curs “creativitartivista”.

PROJECTE DE FOMENT DE LA LECTURA: EL POEMA DEL MES.

Departament de Llengua. Secundària.

poema2Des del Departament de Llengua vos donam la benvinguda al nou curs, 2015-2016. Els usuaris habituals d’aquesta pàgina sabeu d’aquesta secció, “El Poema del Mes”, que des de fa uns anys ens acompanya al llarg del curs. Els nostres objectius són molt clars: facilitar uns moments de lectura de poesia, quan necessiteu rompre amb el dia a dia, i aportar aquest recurs didàctic al professorat que en vulgui fer ús a les seves aules.

En aquest curs que hem començat, el Tema Transversal de la nostra escola serà la Creació Artística, el Procés Creatiu en concret. I per això l’hem anomenat CREATIVITART. No cal dir que la Poesia és el resultat d’un procés creatiu, és evident per a tothom, i si pensam en la nostra Secció, hem considerat que el més encertat enguany és anar publicant mensualment un poema on els poetes en parlin d’aquest procés creatiu: de les seves dificultats i dels seus moments d’encert, del poder de la paraula i de la poesia, de tot allò que envolta el seu món.

Començam aquest mes d’octubre amb un clàssic de les nostres lletres, i de la nostra secció també, Miquel Martí i Pol (1929-2003). En va escriure més d’un d’aquests poemes que parlen de la creació poètica, però com que només podem triar-ne un, ens decantam per aquest, que parla sobretot de la funció de la poesia i de l’incert poder de les paraules dels poetes:

Diré el que dic

Amb quatre mots es serva l’edifici.

No els diré pas. Diré que és poc amè

aquest bocí de temps que ens toca viure,

que no hi ha ocell sense vesc a les ales

ni home sense pèl a les aixelles.

Poca cosa diré, perquè no vull

deixar la pell en una cantonada

entre ullals de mastins. Diré el que dic.

Això que dic i prou. Les poques coses

que tohom sap, que jo sé com tothom,

coses útils, vulgars, quotidianes;

i les diré sense cap mena d’èmfasi.

Això diré. I penjaré les frases

amb agulles a totes les finestres

que donen al carrer. I els mots cauran

a poc a poc a terra i algun dia,

anys a venir potser, hi haurà un marrec,

esburbat i procaç, que els collirà

i els cridarà per joc, enmig del joc,

als seus companys, a guisa de consigna.

La pell del violí (1974)

Comparteix aquesta entrada