El poema del mes de novembre. Fa 10 anys de la mort del poeta Eivissenc MARIÀ VILLANGÓMEZ, i us oferim “Terra natal”.

En aquest any 2012 farà deu anys que va morir el poeta, i el 2013 en farà 100 anys del seu naixement.

MARIÀ VILLANGÓMEZ (Ciutat d’Eivissa, 1913-2002), que als tretze anys ja escrivia versos. Va ser poeta i traductor, i es va dedicar també a l’ensenyament. La seva poesia està editada en tres volums. La seva feina com a traductor inclou els sonets de W. Shakespeare, i poetes britànics com Keats, Yeats, el francès Charles Baudelaire, entre d’altres.

Va ser soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i el 1989 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Es demanava si “la condició d’illenc, d’home de la Mediterrània” havia influït en la seva persona i en la seva poesia. I amb aquestes paraules es situava al món del segle passat:

Els meus vuitanta-un anys han transcorregut en ple segle XX (…) un seguit de terribles convulsions humanes i de veloços canvis (…). Si veiem la transformació des de la meva terra, la trobareu també en el pas d’una Eivissa antiga i lenta, com en els meus anys d’infantesa i de primera joventut, a un creixent panorama turístic.”

(Aquesta reflexió forma part d’unes declaracions molt interessants, més extenses, que podeu trobar a lletra.uoc.edu).

El poema que hem seleccionat ha estat Terra natal. No fa molt n’Isidor Marí, eivissenc també, sociolingüista i professor de la UOC, membre del grup UC que va musicar poemes de Villangómez, declarava que si hagués de triar un poema seu es decantaria per aquest. Aquí el teniu.

TERRA NATAL

Arrelar, com un arbre, dins la terra:

no ser núvol endut d’un poc de vent.

Sobre els camps coneguts de cada dia,

veure un cel favorable i diferent.

Mirau com cau, quotidià, el crepuscle,

cada cop renovant-me el sentiment.

Damunt la terra nostra i estimada,

del cor neixen el pi, l’aire i l’ocell.

El blanc record de la infantesa hi sura,

i ha de fer bo, aquest sol, als ossos vells.

Vull escoltar-hi aquest parlar que arriba

de molt antic als llavis de la gent.

El meu amor, la ferma companyia,

vull somiar-hi, entre la mar i el vent.

Comparteix aquesta entrada